Alguns descuits, oblits i tries

Malgrat totes les revisios prèvies:

PART 2. VIVENT TAÜT OBERT

CLAR DE LLUNA: Vers 11: hi manca l'adverbi "ja": Oh, mirades de vida perdudes ja per sempre

PART 3. EM VEIG GEPIC

VIRGILI GUIA EL JOVE POETA: Vers 8: diu "embolica't" en comptes de "cargola't". A quí li faci mal d'ulls, dir-lo que potser hauria de dir liar. En tot cas, m'agrda la connotació que té el mot "embolicar-se", tenint en compte que allò que cargola es la vida i que sovint els seus problemes no són sinó els embolics que ens fan i que ens hi fem. No descarto que la tria es passi potser de frenada. Bé. 

  

PART 5. ETERNITAT, ETCÈTERA

ÍCAR: Vers 1: Ha de dir "tan" en comptes de "tant", és clar: Més alt, tan alt, tot el desig

PART 6. DELS MONS LA POLSINERA

LA NIT QUE ÉS DINS EL DIA. Poema 2: s'empra el mot "desaigüe". També el 6 de LA NIT QUE ÉS DINS EL DIA: "desaigüe de la nit [...]". Val a dir que aquest mot ja es va servir a El cel dins un pou. No, en canvi, a Les beceroles successives (sobre el cual no vull recordar-me'n gaire, sigui dit) on es fa servir "desguàs". A què és degut el canvi? A que un es va fent la seva llengua, també. De desaigüe es pot dir que és un castellanisme, que, en tot cas, és a prop del castellà "desagüe". La cosa és que tendeixo més a dir desaigüe que no pas desguàs. Abans deia que un es va fent la llengua, potser a diferència d'altres que ja la tenen molt clara i definida. En el meu cas, crec que en seguirem parlant. 

                                                                                * * *

A mode de curiositat o potser de mostrar el mecanisme sobre com funcionen les adquisicions lèxiques i la cosa de fer-se la pròpia llengua: l'ús que fa l'autor del mot "brill". Em comenta que no es un mot del seu entorn proper ni que fes servir de petit o similars, que ell deia "brillantor" o directament s'ho manegava amb la forma verbal ("com brilla!"), que tot i així "brill" és una versió reduïda del mateix i que recorda haver-la llegitalguns poemes de de Bartomeu Fiol, ara pensa sobretot en Continuació o represa dels poemets de Montsouris i la repetició aquella de "el brill del jade" (tinc el llibre a cals pares i, per tant, ara mateix no el puc consultar directament), com uan mena de mantra que se li va quedar i va anar fent forat: el brill, el brill. L'hi sonava estrany però anava fent forat. I un bon dia va trobar que en un poema i encaixava i li va donar cabuda, una primera oportunitat, i que s'anés fent i desfent amb la resta de paraules (i diguem-ne tries lèxiques). I fer-lo rodar, potser deixant-lo un temps en quarantena, provant d'incorporar-lo en un altre poema. A l'autor li agrada pensar que un poema, sense arribar a pupurri, bé pot ser un lloc de trobada. I bé, de moment ha decidit que el mot "brill" ja forma part la llengua que ha triat. O millor, dit, que ha pogut/sabut triar, donades les circumstàncies i havent-se criat en un lloc catalanoparlant i amb un accent "molt del país" però al capdavall culturalment humil i linguísticament contaminat (ah, el franquisme i les seves escoles) de castellanismes, amb pèrdues lèxiques notables (entre d'altres): la cosa popular dels que ens vam criar entre els anys 80 i 90 a un lloc com la plana de Vic, tot i que em consta que hi ha gent que ha pogut conservar, segurament degut al bon català o a l'interès dels progenitors, un català més genuí, aixó és: més ric.