Algunes notes a Pols

     Amb alguns amics debatim sovint sobre la necessitat i/o pertinença d'incloure textos explicatius que acompanyin els poemes dels quals parlen. No arribem mai a un acord definitiu, per descomptat, i, fet i fet, aquest no arribar-hi ja forma part de la nostra conversa inacabable i per capítols (o, millor dit, trobades) que mantenim al llarg dels anys. A mi mateix em passa sovint que estic d'acord amb les dues parts. O dit d'una altra manera, jo mateix canvio d'opinió al respecte segons el moment i l'enfocament que es pugui donar de l'assumpte. Perquè un poema té capes. Perquè un poema ha de funcionar tot sol, diguem, però, al mateix temps, el fet de poder conèixe'n certs aspectes i relacions que hi operen, certs furts, apropiacions i gènesis, pot contribuir a donar gruix al propi poema. En el fons, la pregunta de fons que rau en tot plegat és la pregunta pel lector i per allò que és lícit esperar-ne o exigir-li. Hi ha qui hi veurà petulància i carregar en excés el llibre, hi ha qui, en canvi, hi veurà honestedat i una constel·lació que el multiplica. Per cert, sobre el tema del diguem-ne plagi i apropiacions, veure aquí (Penso sobretot en Antoine Compagnon (a La segona mà (o el treball de la citació)) quan diu: "allò que aquí importa és que el treball de la citació no difereix del joc del llenguatge en general.". Una treball de citació que jo entenc simplement com una assumpció i digestió de les lectures acumulades, el pòsit on poua la petita retroexcavadora de l'escriptura [s'em permeti aquest petit excés], un acte de posar en relació que tot sovint passa en l'instant de confecció del poema i no abans; és dir, el poema també és aquesta concatenació de possiblitats que s'hi concreten). Bé, tornant a la cosa de la necessitat o no d'un paratext amb notes explicatives i per resumir-ho: hi ha qui considera que un poema al què li cal una crossa, tururut; hi ha qui, en canvi, considera que pot servir de plataforma d'enlairament en tant que punt de partida, potser una mica com qui aprèn un idioma nou amb ajuda, però que, encabat, ell mateix haurà de fer servir tot sol. Com he dit, es tracta d'opinions dispars entre amics que aprofitem per regar amb alchohol, però també són opinions dispars que operen dins el meu cap en una mena de tensió, fins i tot en una mena de pols [riures enllaunats]. Al capdavall, no és tant que al poema li calguin les notes explicatives, sinó que a qui caldrien een tot cas seria més aviat al lector. Bé. 

És per això que proposo (com ja vaig provar de fer amb el llibre anterior) una solució diguem-ne salomònica que potser no acontentarà a cap de les parts. I ja deu ser això. En tot cas, em decanto per proporcionar el paratext en qüestió, però en un altre lloc que no sigui el propi llibre físic de Pols. Concretament, a través d''aquest blog digital (No en va: publicar un blog a finals d'octubre de 2025 (on, si se'm permet la comparació, els blocs venen a ser una mica, per a les xarxes, el que son els vinils per a la reproducció musical) no deixa de ser una reinvidicació de tot un altre estat de coses, a banda que permet enllaçar links i etc.). Som-hi. O, com diria l'autor, vine!:

PART I. COLOR DE GUST DE POMA

0. "Yo quiero subordinar el hombre a la poesía, crear el hombre poético esencial —no el hombre retórico, cuidado!—, el aristócrata de intemperie.", escriu Juan Ramon Jiménez a El ojo no visto del mundo. I bé, al marge de la càrrega de veritat que pugui contenir l'oxímoron (aparent), bé ens en podem enfotre una mica, altrament. Furgatori és també, i en primer lloc, el títol d'un llibre de Josep Pedrals. De la cosa d’anar al paradís amb el propi infern ja és parla Antonio Porchia a Voces. I ara que hi penso: ["però tu ja ho saps,/ que la vida, Júlia,/ sempre és començar." (Adrià Targa, Acròpolis) (I, és clar, si ens hi posem no ho acabarem, per exemple: veure el comentari 1 de La nit que es dins el dia, sobre uns versos de Màrius Sampere]

1. El primer vers és de Safo (trad. Eloi Creus). De la cosa del paradís creat potser per a poder poder-ne ser expulsats ja en parlà Arnau Pons en una entrevista televisada en una televisió balear (No tinc el link a mà, en el cas que encara existeixi). Qui sap si del poema hi penja també això de Blanca Varela (del poema Va Eva): "en tu cuerpo/ te convertirás//_ y tendrás nombre// y la palabra/ reptando/ será tu huella".

2. "Llegesc l'estrany prec d'uns monjos armenis; el resen cada matí, just després de llevar-se: "Que res no existeixi, oh Déu, que res no existeixi." (Andreu Vidal a Für Zamme). El déu que s’aparta per a fer-nos lloc bé pot recordar el déu que planteja Isaac Luria sota la cosmovisió del Tsim-Tsum. (Sobre el tema veig que fa res n'han editat aquest llibre de caire divulgatiu marca de la casa, per a bé i també per a mal.)

3. "Escric, mig adormit encara, com seguint un somni: «... sempre fa dos segons que l'home ha estat expulsat del paradís»." (Andreu Vidal, Für Zamme). "En aquesta llengua vaig intentar [...] escriure els meus poemes [...] per a projectar-me una realitat. Ha estat —ja ho veuen— aconteixement, moviment, estar de camí, ha estat l'intent de fer-se amb una direcció. I quan em pregunto pel seu sentit, crec que haig de dir-me que en aquesta qüestió també té alguna cosa a dir la qüestió del sentit de les agulles del rellotge." (Paul Celan: veure el llibre Celan, lector de Freud d’Arnau Pons). “L’eternitat és ara” (Andreu Vidal, tot i que és una idea que ja corre al llarg de la nostra història, diguem). “Mallorca es el paradís, si el pots suportar” (Gertrude Stein a Robert Graves). La idea d’apartar-se per a fer-nos lloc torna a ser la del Tsim-Tsum comentat abans i que, fet i fet ,apareix vàries vegades al llarg del llibre. Roberto Juarroz: “Y ya que sabemos además / que tampoco existen paraísos futuros, / no hay más remedio, entonces, / que ser el paraíso.” [I bé, tampoc puc deixar de pensar en allò de Proust: "L'únic paradís és el paradís perdut." I, posats a citar, potser calgui acabar la cosa amb allò altre de Borges: "L'infern i el paradís em semblen desproporcionats. Els actes dels homes no mereixen tant."]

4. El primer vers se’n recorda de la resposta d’un email que vaig rebre de Marc Masdeu. Per altra banda, a nivell més general, val la pena fer un cop d’ull a les idees sobre la concepció del paradís que exposa Kafka al llibre Aforismesde Zürau. “Al llarg de tota una impaciència” (Formosa / Celan). D’aquesta impaciència que m’interessa i que pateixo, i que és també la de Blanchot (El mite d’Orfeu), em sembla, també en parla Kafka al segon aforisme del llibre esmentat abans.

6. No sé si cal mencionar les picades d’ullet a l'Elegia de Vallvidrera IV (entre d’altres),  de Joan Vinyoli.

7. D’aquest eco ja en parla Robert Creeley a Vida i mort. Al final del poema em penso que hi ha algun joc de  mots llegit en una traducció d’Apollinaire (?) a la col·lecció blanca de Lleonard Muntaner..., però no n’estic segur. Fet i fet, és allò que ja escriu Ossip Mandelstam: “dels ancestres no tenim por: / en la nostra sang ja s’hi dissolgueren.” (1935).

8. Miquel Bauçà: “Abans d'entrar al paradís m'espolso la pols grollera.” (Poemes, 1973). I ja posats: "Déu meu, sort que de jove vaig aprendre a pelar-me-la!" (Carrer Marsala).

9. Sílvie Rothkovic: “La ferida no va tenir lloc: / hi és i prou.” (Altres arbres).

 

PART II. VIVENT TAÜT OBERT

[...] primer/ país/ vivent/ taüt/ obert/ d'on vinc/ no n'hi ha/ mare, una altra naixença. (Maria-Mercè Marçal)

CLAR DE LLUNA: Quevedo: “su epitafio la sangrienta luna.”. Jacques Dupin: “L’horizó que ja no es una línia fluctuant, sinó l’anell d’un cràter.”. De la idea d’invertir el tòpic (o diguem-ne trop) manriqueño (“Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir”) ja en parla Raúl Zurita (Ensayos reunidos): Cada ser humano es el moar donde desemboca un río inmemorial de difuntos, y en cada palabra que nos decimos, aquellos que nos acontecedieron vuelven a tomarse la voz. La historia de una lengua es la historia de las infinidades de seres que yacen en cada sonido que hablamos". El contorn de l’ombra se’n recorda del de Carles Camps Mundó: "Les paraules / no són sinó el contorn de l'ombra". “Les flors dins el taüt, l’ossada per corona”: és una idea-imatge que ja està en Paul Celan (caldria buscar-ho) i que reprèn a la seva manera Arnau Pons a Llum de ganivet. :"rep el mort del mort i reparteix-lo entre els vius— / posa el taüt dins el taüt i treu-lo als vius". ''Car els colors no són sinó la putrefacció de la llum, ossos de sol errant sense sepulcre'' (Andreu Vidal). I encara: "illes de crosta [...]", “mots de barranc a la deriva” (Arnau Pons, A desclòs), dos versos que el meu cap a cosit sota la forma de "illes de crosta errant a la deriva"). I, per cert, una badada: en la segona aparició del diguem-ne leitmotiv "Oh mirades de vida perdudes ja per sempre", hi falta el "ja". En fi, cap llibre sense el seu descuit.

OSSIP MANDELSTAM: A Contra tota esperança (dins el capítol L’últim hivern a Vorónej) Nadejda Mandelstam escriu: “Aquell dia, l’Óssip em va indicar amb el bastó unes petjades de peülles de cavall, en les quals havia quedat recollida l’aigua de la plja que havia caigut el dia abans. «Com la memòria», va dir.”

MULLER D’OMAR KHAYAM: “En un auto arteriado de círculos viciosos” (Trilce, César Vallejo)

SANDRO PENNA: “¿L’amor, doncs, era lluny o bé era en cada cosa?” (Sandro Penna, tard. Eloi Creus).

DESIG DE SER PELL ROJA: La part entre cometes és de Daniel Faria (Explicació dels arbres i altres animals). El títol se’n recorda també, és clar, del de Miguel Morey i del propi “poemet” [De veres no hi ha cap traducció al català disponible a les xarxes? Món de mones] de Franz Kafka del qual parteix Morey. Potser fins i tot pot ser llegit com una versió paral·lela del de Kafka.

PARTIR-SE EL PA AMB ELS MORTS: “¿Y se perdió aquel tiempo / que yo perdí? La mano / dispone, dios ligero, / de esta luna sin año.” (Jorge Guillén, dins el poema Advenimiento). I encara, més tangencialent, si es vol: “Amor és que tu siguis el ganivet amb què em burxo l’ànima.” (Franz Kafka).

EM VA FER VILHELM...: A banda del títol diguem-ne brossenc, que és una referència explícita al pintor danès Vilhelm Hammershöi i, per sinècodque, als seus paisatges interiors,  hi ha una diguem-ne relectura d’allò de la Poètica d’Aristòtil que, traduït, vindria a dir alguna cosa així com: “la Història explica el que va passar; la poesia, el que hauria d’haver passat.” Deixo les possibles conclusions comparatives al lector.

LA MORT I LA PARAULA: El títol del poema remet al d’un llibre de Carles Camps Mundó. I encara del mateix autor: "La mort serà precisament aquest no poder-ho dir." (El contorn de l'ombra). "Jo mateix, tanmateix, no puc seguir vivint, ja que no he viscut, m’he quedat com argila, no he convertit l’espurna en foc, només la feta servir per a il·luminar el meu cadàver." (Carta de Franz Kafka a Max Brod). Màrius Sampere ja té un poema on diu, i cito de memòria: morir, no haver nascut.  

JOSEP PALÀCIOS: La imatge del mar eternament dins els ulls és del propi Palàcios (La imatge). També l'aigua il·lustre, pro ara no sabria dir exactament on ho vaig llegir. "Un sol cop ens és permès de veure / i resistir. / Tota la nostra vida / no és sinó l'oblit d'una imatge, / les seves deixalles / lluen contra l'eternitat." (Andreu Vidal, L’animal que no existeix). “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls” (Cesare Pavese: apareix algun cop més al llarg del llibre).

MARINEJANT: Vers 7: No seria mentida del tot si s'afirma que el diguem-ne esperit del "després de tants després" se'n recorda una mica, a la seva manera i salvant les distàncies, d'això i del plantejament de base que hi descansa (amb tot allò d'escriure o no escriure poesia després d'Auschwitz). La llum que erra se'n recorda, un cop més dels ossos, de sol d'Andreu Vidal; també de l'onada que deixa cabre en el seu si (Veure L'animal que no existeix). Per altra banda, en algun lloc l'autor ha deixat dit que la sal és l'esquelet del mar, també que la sal té regust de nàufrag. Bé, seguim. “Arbrant-/ se amunt, un pensament/ polsa el so de la llum: encara/ queden cants per ser cantats enllà / dels homes." (En la versió que Arnau Pons fa de Paul Celan a Cristall d'alè). Francesc Garriga (cito de memòria, potser de Camins de serp): “I en trec la llibertat de no saber què dir”. Manuel Machado: “Lo precioso es el instante que se va" (La canción del presente).

ESCATOLOGIA...: "Jo voldria morir-me diguent merda" (Joan Miró, cito de memòria, diria que dins Els colors dels somnis).

 

PART III. EM VEIG GEPIC

És quan ric que em veig gepic (J.V. Foix), que és una mica com dir "La teva gravetat:/ el pes just de què disposes/ per a riure." (En la versió que Arnau Pons fa de Luiza Neto Jorge).

HISTÒRIA D’UN MICO GRAMÀTIC EXPLICADA PER ELL MATEIX: “i quan això vaig veure, em vaig posar a fer el mico.” (Aristòfanes, Les vespes, 1290, V). També es pot pensar en Informe per a una acadèmia, de Franz Kafka. El poema és, fins a cert punt, una reversió d'un poema de Les beceroles successives que no em convencia. És un poema nou, de fet. Un poema nou que, m’agrada pensar, anul·la el vell [Albert Roig, abandona aquest cos!].

TOT POT SER: "Cuando yo me nublo / piso el fondo muy profundo / de las aguas". // Escribió estos versos y quince años después se nubló y murió en el agua. De poietomancia hablaba un profesor en la universidad para referirse al carácter adivinatorio de los poemas. Un profesor al que ella y yo escuchábamos con escepticismo." (Vicente Undurraga, Todo puede ser).

VIRGILI GUIA EL JOVE POETA: Bé podria tractar-se d'una poètica, també, aquest poema. El petroli poua i treu el cap en el llibre en dues ocasions més, una mica a la manera del Guadiana. A banda del títol prou evident, el final també se’n recorda, d’una manera més o menys explícita, del de La divina comèdia.

POÈTICA (UNA DE TANTES): “Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca.” (J.V. Foix, Darrer comunicat).

ME'N RIC PER NO PLORAR: “El qui estima la veritat només troba la llum si, com l’espelma, és el seu propi combustible i es consumeix a si mateix.” (Attar de Nishapur, diria que la versió que he llegit és d'Andreu Vidal; on tot cas, Vidal no especifica d'on surt). “i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals / i no és enlloc, i que és infinit.” (En la versió que Marcel Riera fa de Philip Larkin).

UNA POSTAL D'ESTIU: Com bé concreta el subtítol, el poema parteix d'un vídeo de No context humans on es veu el que descriu el poema. Vet aquí: https://x.com/NoContextHumans/status/1806349268610961453?t=l75snWT_UUn3csCOWgPofQ&s=19. "Fer versos és escriure en joia / contra tot.” (Segimon Serrallonga).

MANIFEST: “Contra la poesía de las nubes / Nosotros oponemos / La poesía de la tierra firme / ─Cabeza fría, corazón caliente / Somos tierrafirmistas decididos─” (Nicanor Parra, Manifiesto). Ara, la gravetat / no ve de la fondària o l’extensió. / El que es fa dolorós / és l’edat de la ferida.” (Lala Blay a Versió de Kafka, dins Plec de claror).

EL NÉT DE POLIFEM VISITA ÍTACA: “No soc ningú”, diu Ulises a Polifem (Homer, La odissea, llibre IX); “I'm nobody! Who are you?” (Emily Dickinson); “Un no-res / fórem, som, serem / encara, en flor: / la de no-res, la / Rosa de Ningú.” (En la versió que Arnau Pons fa de Paul Celan a La rosa de Ningú). De que el no-res ens concerneix a tots, malgrat ser potser una idea prou general i fins i tot evident, ja en parla de manear explícita Jean Bollack a, si no recordo malament, Sentit contra sentit. “Viure bé és la millor venjança” (George Herbert). Podem dir que aquest poema és un diguem-ne cosí-germà del poema Generacions que encapçala la segona secció del llibre.

DE FINGIR-ME AIXÍ: Assumeix i parteix dels coneguts versos de Pessoa que diu "O poeta é um fingidor/ que chega a fingir que é dor/ e dor que deveras sente".  (Autopsicografia). Suposo que deu ser així, penso en rellegir-lo força després d'escriure'l, perquè en el moment de confegir-lono pensava pas en Pessoa, almenys conscientment. És aquesta una qüestió curiosa que succeeix, no diré sovint, però sí d'en quan en quan. En fi, res. Seguim. “Així recorro jo l’arc / de la vida i retorno al lloc d’on vaig venir.” (Hölderlin, en un dels poemes a Diotima). També, ni que sigui de manera més tangencial: "En eso, mis amigos, consiste nuestro arte: en irse por las ramas, derecho a lo esencial." (Raúl Ruiz).

NEL MEZZO DEL CAMMIN...: Apareix una altre cop la idea de fons del Tsim-Tsum, en tant que hi ha un gest d'apartar-se per a fer-nos lloc. En aquest cas però, serveix una mica per parlar del mecanisme de l’horitzó, diguem: trobo que li escau ben bé. “La premsa de Vi es diu Guerra a la Terra, és la Premsa d’Imprimir de Llos; que hi posa els seus mots en ordre sobre el cervell mortal com qui fa dents a una roda per fer girar les dents de la roda adversa.” (Blake, Milton un poema, citat per Enric Cassess a T’hi sé). I encara, potser, Pere Gimferrer: “veure en la llum el trànsit de la llum.” I bé: “Així mai no pararem el sol, / però farem que continuï el seu camí.” (Andrew Marvell, A la seva recatada amant).

 

PART IV. TREURE A CURAR L’ALEGRIA

Qui sap si aquesta secció busca, també, respondre a allò que planteja Yves Bonnefoy (Citat per Denise Desautels a Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt) quan escriu: "¿Què cal fer perquè envellir sigui renéixer, perquè la casa s'obri, des de l'interior, perquè no sigui la mort qui empenyi cap enfora el que demanava un indret natal?" Sospito, ves quina novetat, que a mida que passin els anys, si ja tal, que no és poc, em caldrà anar tornant a aquest fragment.

Val a dir que tots el poemes d’aquesta secció, menys Prop del salvatge cor i Déjà-vu tenen un marc temporal molt concret i podrien anar datats, si és que, fet i fet, no hi van ja.  

PROP DEL SALVATGE COR: "D'ànima se'n té a vegades./ Ningú la posseeix sense pausa/ i per sempre.// Dia rere dia,/ any rere any/ poden transcórrer sense ella." (Wislawa Szymborska, Alguna cosa sobre l'ànima). Al primer quartet també s’hi passeja Carles Riba. Al segon, Óssip Mandelstam. Com diria Clarice Lispector [riures enllaunats]: "És passió meva ser l'altre".

HORES SALVADES: L’1 i el 2 son reversions (fet i fet poemes ja nous, etc.) de dos poemes del llibre Les beceroles successives que al meu entendre d’avui no acabaven de quallar. 1: “Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.” (Gabriel Ferrater). De “l’eternitat és ara” ja n’he parlat més amunt.

DÉJÀ-VU: “Sempre és enlloc a tot arreu” (Francesc Garriga). Un dia, quan aquest poema ja existia vaig tornar a caure dins això de Màrius Sampere a Subllum:"Mireu, el cel i la terra/ tenen la forma arrodonida/ de guardar un secret", i vaig pensar, divertit, goita: ¿es tracta potser d'allò que Manel Ollé en diu plagi per anticipació? Millor dit: plagi tangencial per anticipació. Però prou, seguim. “El món gira imperceptiblement. És difícil de dir com és que passa, però l’efecte que tot es repeteix i res no torna és ben real.” (Perejaume, La vida de les obres, dins A camp obert. Pràctiques culturals contemporànies). “En el món s'acompleix un gran miracle, / ho sento, sí: tota la vida és viscuda. // Qui, doncs, la viu?” (En la versió que Joan Vinyoli fa de R.M. Rilke). “Escric per a mantenir la veritat a ratlla”, escrigué un francès (ara no en recordo el nom) que un dia va citar Adrià Pujol Cruells a Twitter. I bé, en llegir-ho, de seguida em va venir al cap, drogues a banda, la imatge d’un vers.

PARE ANCIÀ: “El món es la suma del passat i del que s’ha desprès de nosaltres.” (Novalis, Fragments). La següent imatge ja ha aparegut a De fingir-me així inclòs a la tercera part, però em surto tornar-ho a posar: “Així recorro jo l’arc / de la vida i retorno al lloc d’on vaig venir.” (Hölderlin, en un dels poemes dedicats a Diotima).

BEBÈ ESTRELLA: “l’espai buit no està fer per a cicatritzar-se” (Marc Alain-Ouaknin, El llibre cremat (citat per Carlos A. Conchillo a la seva tesis. El alma es elespejo de la cara. De Kafka y el judaísmo). “Aquest sol que menstrua no es vol pondre.” (Gabriel Ferrater, El ponent excessiu). “i portem l'incert/ i portem el verd cap al teu sempre (En la versió que Arnau Pons fa de Paul Celan, Epitafi per a François). Del descosit del cel ja en parla Màrius Sampere ( A Subllum: "El primer sofriment del món,/ el conserva intacte la vora descosida/ de la fi del cel." I encara, en fi: hi ha una anotlogia de Philip Larkin que es titula La vida amb un forat a dins. Uf. 

FILLA, ANY ZERO

1. De que la vida és incomparable ja en parla Óssip Mandelstam. Una promesa amb vocació de futur es, segons la interpretació que fa Meschonnic (en una entrevista que inclou l’edició del seu llibre La poética como crítica del sentido que va publicar editorial Mármol) de la Bíblia en hebreu, la resposta que dona Déu a Moisès quan li pregunta qui es. Segons el francès, la Biblia diu que Déu no respongué “Sóc el que sóc” sinó “Seré el que seré”. La diferència resulta significativa i té implicacions no només lingüístiques sinó també teològiques i polítiques. En tot cas, es tracta d’aquelles coses que un cop llegides ja no deixen d’orbitar-me dins el cap. Més coses: Marc Masdeu en una entrevista: “Escric poesia perquè no puc callar i alhora no puc dir.” Jean Paul Sartre: “Cada home és allò que fa amb allò que han fet amb ell.”. La frase final se’n recorda una mica del final del poema els Els vells ximples de Phillip Larkin.

2. El final és, per descomptat, de Josep Carner (Llunyania). Cal dir que a última  hora em van fer veure (CCM) una altra opció per a l’últim vers del primer tercet podria anar així: “a no poder ser més que el fet de vida”. Potser sí que llisca millor. Quedi dit de cara a una possible futura reedició [riures enllaunats].

3. Puc dir que durant la confecció d’aquest poema estava llegint Mary Ruefle (Per què no beso bé) i que algun detall bé podria haver anat a parar al final del poema.

LES ABELLES I L’INVISIBLE: Valgui també com a postal del cementiri de Huelva.

 

PART V. L’ETERNITAT, ETCÈTERA

PEDRA DE COR D’AIGUA: Més amunt ja s’ha comentat el vers sobre la mort de Cesare Pavese. “mansamente llueve // sobre mi infancia colegial e inerme” (Blas de Otero). De núvols transhumants ja en parla la versió que fa Arnau Pons de Paul Celan, dins De llindar en llindar, que diu: "I augmentat per la teva cabellera blanca / el velló / del núvol transhumant."

ÍCAR: “Amb tota la / Membrana de difícil // Bellesa, / Dins el // Pur tros / De doble pus granant, // Re- // Produint tan simple, / Vasta // Decrepitud, Dòcil el caure” (Andreu Vidal, Ad vivum).

ENGLANTINA D’HORT. Perejaume té un llibre titulat, no en va, Els cims pensamenters (de les reals i verdagueres elevacions). “Al vit li cal grumoll / per anar fent, / i a l’ala l’alè / per pondre vent.” (Marc Romera, La pau del cranc). “Una gàbia que va sortir a buscar un ocell” (Franz Kafka). A tot això, no sé si val la pena indicar que la idea del cor i el moviment de la sang en tant que explicació del moviment de la vida, entesa a diferents nivells, és una diguem-ne idea que em diria que travessa tot el llibre.

L’ORIGINAL AL TRADUCTOR: "ombra rere ombra. / Així respiren els incendis del temps." (Paul Celan, del poema Et veiem); "Jo soc tu quan jo soc jo" (De la versió que fa Arnau Pons de Paul Celan en el poema Elogi de la distància). “L’obscuritat fixa les condicions de lectura” (Arnau Pons, diria que en un dels paratexts que acompanyen Cristall d’alè, publicat a LaBreu edicions. Avui no he sabut trobar: caldria buscar-ho bé), frase que dins del meu cap es casa de manera força directa amb la pregunta-títol de Víctor Sunyol, Des de quin on?.

NUEVA GRAMÁTICA: El poema s’apropia lleugerament de l'estructura i posat, diguem, del poema que Paul Celan va escriure com a resposta a un altre de Bertolt Brechot. La cosa diu així:

Quins temps són aquests en què
 Parlar d'arbres és gairebé un crim
 Perquè implica no dir res de tants delictes!

 

(BERTOLT BRECHT, Poemes de Svendborg)

 

               * 

 Una fulla, sense arbre,
 per a Bertolt Brecht:

 Quins temps són aquests
 en què parlar
 és gairebé un crim,
 perquè implica
 tantes coses dites?

 

(PAUL CELAN, La part de la neu)

El poeta bé podria ser Luis Cernuda posat en relació amb el seu text La lengua i també amb el seu conegut "dónde habite el olvido" (amb permís de Gustavo Adolfo Bécquer). Un Cernuda essencialista que escriu coses com:

¿Cómo no sentir orgullo al escuchar hablada nuestra lengua, eco fiel de ella y al mismo tiempo expresión autónoma, por otros pueblos al otro lado del mundo? Ello, a sabiendas o no, quiéranlo o no, con esos mismos signos de su alma, que son las palabras, mantienen vivo el destino de nuestro país, y habrían de mantenerlo aún después de que él dejara de escribir.

   Al lado de ese destino, cuán estrecho, cuán perecedero parecen los de las otras lenguas. Y qué gratitud no puede sentir el artesano oscuro, vivo en ti, de esta lengua hoy tuya, a quienes cuatro siglos atrás, con la pluma y la espada, ganara para ella el destino universal. Porque el poeta no puede conseguir para su lengua ese destino si no le asiste el héroe, ni éste si no le asiste el poeta.” (Lengua)

Comparem-ho per exemple amb  l’exposició que fa Raúl Zurita als seus Ensayos reunidos, de la mà de César Vallejo, de la ferida de la llengua imposada:

En el poema España, aparta de mi este cáliz, Vallejo ve de forma textual “la forma en que nació la pena”:

 

Si cae -digo, es un decir- si cae

España, de la tierra para abajo, [...]

¡Cómo vais a bajar las gradas del alfabeto

hasta la letra en que nació la pena!

 

“Lo que nos está diciendo [César Vallejo ] entonces es que, en estas tierras, la historia del dolor es inextirpable porque se encuentra incrustado en las partículas mismas del idioma impuesto. Al escribir en castellano, Vallejo dio cuenta de ese derrotero y del desgarro radical que significa actuar en una lengua que es la única que se posee, y a la que, por tanto, se le tiene gratitud, pero que simultáneamente es el origen del aniquilamiento y de la muerte en vida a la que han sido condenados tantos. Su sufrimiento es entonces la historia, y su libro Trilce, el máximo testimonio de una devastación vuelta a exponer. Cada uno de sus poemas es, literalmente, un cuerpo sacrificado, y la alteración total de la sintaxis, los arcaísmos y neologismos, la furia de las mayúsculas [...]”.

Que el lector jutgi la diferència abismal entre les dues diguem-ne actituds. Pensem-les també a través de la següent frase de Jacques Dupin que exposa Arnau Pons a Rúfol de Khlèbnikov: “La poesia no ignora que la independència inqüestionable a la qual apunta per força l'ha de dur a perdre [...].” Pensem-les fins i tot amb allò altre de Deleuze i Guatarri: "Fins i tot aquell que ha tingut la desgràcia de néixer en un país de literatura major ha d’escriure en la seva llengua com un jueu txec escriu en alemany o com un uzbekista no escriu en rus. Escriure com un gos que excava el seu forat, una rata que fa el seu cau. Per a això: trobar el seu prop punt de subdesenvolupament, el seu propi argot, el seu propi tercer món, el seu propi desert." (Gilles Deleuze i Félix Guattari, Kafka, per una literatura menor). 

ÈDIP RESPON A L’ESFINX: La cosa de l’ànima que sàpiga ser infant en l’instant de morir pertany a un poema de Jon Fosse. De la nit que ja no es fa de dia, imatge que es repeteix vàries vegades en el llibre, ja en parla Marc Masdeu a El carnisser del fred.

BABEL: “som tots rimes vivents / que intenten / acabar la seva frase / no hi ha / final / per dir / potser sense saber-ho / no som més que síl·labes / de paraules que comencem / però ningú té la frase sencera”. (Henry Meschonnic, Ja que sóc aquest esbarzer).

L’AIGUA: Ja s’ha dit que vindrà la mort pren la coneguda fórmula pavesiana. Per altra banda: “Sols sé que miro el riu / al llarg de la ribera; / i sempre sóc el punt / on l'aigua fa el seu pur / començament de perdre's.” (Carles Riba)

 

PART VI. DELS MONS LA POLSINERA

Dels camins de l'infinit son los mons la polsinera (Jacint Verdaguer)

LA NIT QUE ÉS DINS EL DIA

El títol és una apropiació d’un títol de Silvie Rothkovic, un títol que Rothkovic furta, al seu torn, de John Cheever.

1. Del cel fresc de la pàgina ja en parla Blanca Varela. El vers 7 se’n recorda dels “jocs de rosada en fils de teranyina” (Josep Carner). I encara: “sé que les coses no s'acaben / ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé / que viure és provar-ho infinites vegades.” (Màrius Sampere). Per descomptat, qui diu nova pàgina diu full en blanc. Lo de que els grans problemes no tenen solució sinó història, ho vaig llegir en alguna banda, potser en Nicolás Gómez Dávila. “Tinc pell d’enllocs” (Joan Todo). “La poesia es llegeix amb els nervis” (Wallace Stevens).

2. “Uns diuen que aquest món finirà amb foc, /d’altres, amb gel.” (Robert Frost, trad. Josep Mª Jaumà). “En el meu principi hi ha la meva fi. [...] En la meva fi hi ha el meu principi.” (T.S. Eliot, East Cooker). I al respecte, també: “El principi i la fi són la mateixa cosa.” (Vicent Andrés Estellés, Hotel París).

EL DIA QUE ÉS DINS LA NIT

8. D’allò que ve del fons dels segles ja en parla Sagarra a La ruta blava (caldria buscar el fragment exacte, de ben segur que ho vaig subratllar...). “La poesia no apareix allà on “metàfores itinerants” fan estació; sinó allà on la imatge de l’ull irrepetible-mortal del poeta es desperta com una cosa vista per ell.” (Paul Celan, Micròlits).

7. “Grumoll concret del fred, que ens artells [...]” (Joan Todó, Los fòssils (al ras)). Ja Marc Rovira (a Cap vespre) té un poema que acaba dient: "—Estúpids, heu vingut / a viure com si fóssiu només d'aquest segle."  Fet i fet, és allò que ja trobem en Kafka (El castell) i que diu més o menys així: "cal caminar sempre amb un poema fora del camí."

6. “Esperar-te és un mode de que arribis” (Daniel Faria, Explicació dels arbres i altres animals). No oblidem tampoc la formulació que fa, no en va, R.S.Thomas per tal d'arribar al mateix lloc: "el sentit és en l'espera."

4. “Pot ser que jo t’importi, nit?” (Óssip Mandelstam, La pedra).

3. El final entre cometes apareix dit en algun moment cap al final de la pel·lícula Ad Astra.

2. “La infinita soledat d’ocupar un lloc” (Daniel Faria, Explicació dels arbres i altres animals). La llum animosa de la lluna se’n recorda d’alguna cosa de Carlos Díaz Dufoo, hijo (pendent de buscar la citació exacta). “Retruny ben fort allò que abans en deien ànima.” (Raimon)

1. En el cas que calgui dir-ho, "Sic transit gloria mundi" és una locució llatina que significa literalment “Així passa la glòria del món”. Ni que sigui una mica diguem-ne tangencial: “A la meva mà la tardor menja la seva fulla: som amics.” (Paul Celan, Cascall i memòria).

 

                                                                               *  *  *

La citació final del fragment d'Azriel de Girona s'ha extret del llibre de Raül Garrigasait, La roca i l'aire. 

                                                                               *  *  *

PD: I, ja que hi som, l'autor em demana que palesi el seu agraïment a alguns soferts lectors que en un moment o altre n'han llegit alguna versió prèvia o molt previa, sigui del llibre o d'algun poema, i hi han dit la seva: Eloi Creus, Ignasi Moreta, Pere Císcar, Josep Domènech Ponsatí [també pels comentaris fets a posteriori, amb el llibre ja publicat, referits a certes tries lèxiques], Joan Todó, Núria Armengol, Ignasi Boix. I encara: Arnau Pons, Carles Acevedo, Albert Gener, Carles Camps Mundó. I l'Estíbaliz. I a toro passat: Víctor Sunyol. Ah, i, és clar, l'editor. Bé. Espero no deixar-me ningú. Merci.

El CM, finals d'Octubre del 2025