Un text (ressenya/ estudi) de Pols, per Pere Císcar

Una obra mestra feta Pols de Ramon Boixeda

 

Amb Pols Ramon Boixeda guanyà merescudament el premi Gabriel Ferrater i ara el podem llegir a Edicions 62. Hem decidit  -la meua ombra i jo, "empenyo la incertesa" - , com un repte, dues coses: ressenyar Pols sense rellegir cap llibre anterior de Boixeda tot i no ser cap Funes i consultar el menys possible el seu bloc (on autocomenta el llibre) per no quartar-ne la nostra lectura.

Pols és una altra baula en l'obra d'un autor que encara cada llibre com a repte de serpent, enro(s)cant-se en la seua sintaxi abrupta i trobar ric de metàfores amb verb, de termes reals posposats i de pronoms febles: "I fou llavors el fruit d'anar-hi/ (al llarg de tota una impaciència))/ l'exacta forma de fugir-ne." Aquest treball amb els pronoms febles és tan bo com el de Coll Mariné.

L'escriptura de Boixeda es presenta sempre "amb el cap encès de dubtes", amb les seues matisacions racionalistes (entre parèntesis i guionets, és clar), les seues circularitats, i leiv motivs que allarga fins a esprémer-los (com la poma inicial del llibre i la llum d'estrella morta de la fi), amb el seu compte avant i compte enrere numerals, la seua mescla maièutica de polifonia i la seua combinació de popular i culte alhora i a l'inrevés: "¿quin jo seràs quan tu siguis tu? Bé, ja ho trobarem."

Boixeda parla com escriu i escriu com parla, raona quan raona i de vegades se'ns fa difícil - "en cas que ho puguem entendre"- seguir el deixant del seu cráneo previlegiado, sempre "anant-se'n per les branques" en el seu etern "sant tornar-hi". Però paga moltíssim la pena, tota la seua obra. I, és clar, aquest/a Pols, sense cap dubte un gran llibre, potser el seu títol ja definitiu envers la maduresa, "nel mezzo del cammin de la nostra vita", entre un "pare ancià" i un "bebè estrella".

Pols és un gran llibre religiós i, tanmateix o per açò, pels dubtes el coneixereu, malgrat que el verb "fer" (i sobretot el "desfer") siga el més abundant del llibre: "desfets", "fets pols", "fets misto"… És un llibre amb un gran domini i varietat mètrica; per exemple, a la part I trobem decasíl·labs, octosíl·labs, alexandrins i fins i tot un poema de 7+7. Hi ha moltíssims versos blancs, però també rimes assonants (als textos “Color de gust de poma, 8” i “Prop del salvatge cor”) i consonants (monorimes fàcils com “Partir-se el pa amb els morts”). Quant a la varietat genèrica ha un bon poema assagístic com “Color de gust de poema, 6”; hi ha poemes narratius, "postals" o "estampes" com els 3 textos d’"Hores salvades" (infantesa, joventut i potser actualitat del jo líric; cal relacionar-los amb els 3 textos de "Filla, any zero"), un poema clàssic d'alexandrins blancs com "Clar de lluna" o d'octosíl·labs com la invocació "El dia que és dins la nit, 4" i el romanç en pentasíl·labs del poema final de Pols.

Les repeticions de conceptes i idees són constants al llarg del llibre, fins i tot des del paratext, fet que atorga una forta unitat al llibre i alhora en dificulta l’anàlisi. Podríem dir que Boixeda, per la seua formació filosòfica i pel seu tarannà obsessiu, opera sovint amb l'estructura de tema constant. Trobem, per exemple, el binomi jo/tu de la dedicatòria (pàg. 9) que es reprèn a les pàgines 62 i 73. Sovintegen el treball de trops com el vita flumen, la mort de Déu (38, 71), la fi de la Història, i d’altres més originals com el tractament del verb "plantar-se". El tu és la filla, un "poema perfecte" i també "la tendra festa/ del viure que comença". Els poemes de la secció inicial giren al voltant del Paradís, i la darrera al voltant de la llum d'estel mort, com seguint un ordre cronològic. De vegades hi ha només una repetició puntual com l’expressió "fixar les condicions de la lectura" (a les pàgines 50 i 73), la imitació rere el fracàs (pàg. 46 i 70) i el concepte "desaigüe" (pàg.82 i 85). A voltes hi ha una variació subtil dins d’un mateix poema com el joc entre “hi som i prou” i “Hi som, i és prou” de la fi de “Color de gust de poma”. De vegades es repetixen a inici de vers i de poema una expressió col·loquial com “Passa que”. Sovint el poema - i el llibre -  té una estructura circular en un vaivé que rima, sens dubte, amb el capteniment i exigència de Boixeda, mai content del tot amb les seues decisions poètiques i tanmateix cada vegada més encertades per a qui açò escriu.

Barrejats amb temes ben pregons i seriosos, trobem la ironia boixediana  (el món com una “immensa broma” o una copa). Fònicament Boixeda també juga amb l'al·literació copulativa d'una vida difícil: "soc a la font/ i bec el cost d'eternitat que em toca"; i amb la paranomàsia a "el cel obert [el celobert] com una tomba".

Pel que fa al títol, al breu poema inicial recull el joc el/la pols. El llibre Pols serà dominat per dos eixos temporals: l’inici del pols vital (d’Adam i Eva i el naixement de la filla, la potser dent de llet a la pág. 22 i a la pàg. 58) i la mort, és a dir, la fi de la pols-que-ets-i-n’esdevindràs (la cala/vera). El poemari consta de VI apartats. A continuació estudiarem alguns poemes o parts de poemes del llibre.

 

I o "Color de gust de poma"

Després d'un breu introit, la secció I, anomenada ferraterianament "Color de gust de poma", consta de 9 poemes numerats. El "pecat" original - per romàntic - d'Adam apareix al poema 4, quan ja havia tingut els seus efectes expulsius als poemes 2 i 3. Que bonica la idea que "Déu s'aparta per deixar-nos lloc" però no temps. S'aparta l'horitzó també a "Nel mezzo del cammin di nostra vita". El Déu al poema 0 encara és "un déu" i el paradís de l'"ara" (temps i altar) és i no és, "que no té lloc", com en la ruleta del quasi/no. El jo líric se situa en un no-lloc, com en un castic grec entrant i eixint d'eixe "paradís". La reflexió sobre el "lloc" tornarà amb força a la secció final del llibre.

Quant a l’estructura externa, Pols és molt ben travat. Un exemple: el primer poema no sabem si el títol "0" és un numeral o una conjunció. Passem pàgina, i sí, és el numeral. Tornem al 0; té una estructura circular: al primer vers se’ns resumix una vida (entre la "vida [...] mori") i a la fi del text venç esperançadorament el "viure”. El concepte "memento mori" apareixerà al poema final de tot Pols que du el títol 1. La simetria és clara.

El "Vas" inicial de la segona estrofa del poema 0 és un tu o un nom? En el primer cas enllaçaria amb el darrer vers, únic de la quarta estrofa: "Vas [...] - vine-:"; és un final de poema brillant. El "cap" obri i tanca la segona estrofa: "amb el cap encès de dubtes" i [la vida] cap sencera [tota] al furgatori" - hi ha un homenatge clar a Pedrals -. Com sempre en Boixeda, les intertextualitats i els diàlegs i lectures són constants; jugueu a cercar-les, i si llegiu el seu bloc encara en trobareu més.

Les expressions bíbliques ("i fou llavors") conviuen amb les col·loquials ("vas venut", "se'm fa de nit", "brillar per l'absència", "matar-me el cuquet"). A la “Història” del poema 1 li succeïx la "història sumària" i cronològica de la poma del text 6. La "calavera" esbossada al final del poema 5 és superada esperançadorament per la "filleta" del poema 6.

 

II o "Vivent taüt obert"

El títol ja és paradoxal. Segons el blog de Boixeda, són uns versos de Maria Merè Marçal. Tenim, "després de tants després" i "després de tanta vida", dos conats de testaments (a l'inici de "Marinejant" i "La mort i la paraula") - que flanquegen un epitafi ("Josep Palàcios" amb el subtítol  "abril del 2025") - i que reïxen lúdicament a la fi d'"Escatologia (amb Joan Miró)".

A "Generacions" apareix la imatge del missatge-dins-la-botella que es trenca i ferix i que tornarà en altres poemes més avant (pàg. 49 i 50). L'arena inclou cristallets desfets, com el rellotge d'arena. Les expressions quotidianes "se't planta" i "donar-te l'hora" (o el torn) conviuen amb el culte "marfondre's".

Boixeda explicita el seu humor: "Just en la meva gravetat/ que deu fer riure"; és tirant a negre: "me'n ric per no plorar". Llegiu els poemes de potent final "Una postal d'estiu" (subtitulat "@no contexthumans") i "Escatologia (amb Joan Miró)". Al primer trobareu la iniciació de huit joves poetes i al segon podeu intuir com acabarà la metàfora de la vida quotidiana "lluites intestines".  Aquest humor juganer domina la part III, "Em veig gepic". Un altre exemple lúdic: a l'inici de l'obra magna de Dant el jo líric replica col·loquialment i sorneguera que "Ja cal que em calci."

III o "Em veig gepic"

Com indica Boixeda al seu bloc, és un fragment de vers de Foix, del seu "És quan dormo que hi veig clar".  El "mico gramàtic" de Paz és desconstruït al poema inicial anomenat "Història d'un mico gramàtic explicada per ell mateix". Té una estrofa d'octosíl·labs. L'assoliment del saber el fa més mico (o menys humà) que mai, com correspon a tot homo ludens: vini, vidi, ridi. Al seu blog Boixeda parteix d'Aristòfanes. Potser cal relacionar "fer el mico" amb la gestualitat i el moviment de mans i braços del poema "Filla, any zero, 3". El text és ple de frases lexicalitzades: "passar a net", "[tindre] la pell fina", "anar-se'n per les branques" (vg. text "De fingir-me així"), "fer el mico". L'objectiu inicial s'assolix: el simi del v.1 torna a aparèixer circularment al "mico" del vers final. No ha servit de res "l'arbre del coneixement", aquell que aporta la llum il·lustrada? O era només una al·legoria. El conhort per la filosofia o almenys del pensar arribarà més tard, al poema "Prop del salvatge cor".

El títol "Tot pot ser" té dos apariats blancs d'alexandrins. Potser el títol és la resposta irònica a les preguntes retòriques del text; al darrer vers descobrim que el tu invocat és una abstracta "remor d'aigua"; qui serà? Comença el poema amb un "Quan m'ennuvolo" que cal enllaçar amb l'anar-se’n per les branques del poema anterior. Els mals pensaments poden ser, segons el jo líric, fruit del  paradoxal "pes del cel", matèric i pesant que aclaparen el jo líric i el fan "gepic", geperut. És el pes,  Déu? És Cronos?  És el jo un "Ícar", com en un poema de més avall del llibre? El jo pregunta si és pensat i, per tant, devorat per algú altre. La pe(n)sa corca. En la tercera pregunta trobem el primer dels condicionals "I si" del llibre: "¿ I si el riu de la vida resulta ser la pluja?" El vita flumen - que podeu trobar més avall al text "Pedra de cor d'aigua" - té una deu aèria.  S'autocrea el jo, ennuvolant-se? L'oració final és sorprenent: "Ja plou sobre mullat"; és a dir, no és cap sorpresa. El què? El silenci del tu, d'eixa "remor d'aigua". No, el títol és equivocat, "Tot [no] pot ser".

"Virgili guia el jove poeta" consta d'una estrofa d'heptasíl·labs. És un exhortació irònica al sacrifici i un conte. El "jove poeta" no vol dir "poeta jove", veritat Boixeda? La Divina comèdia hi és, és clar, i ja apareixia al poema inicial de "Color gust de poma". Els joves poetes també es llençaran al riu en el text "Una postal d'estiu". La Història en majúscula havia aparegut via Nietzsche en aquests versos: "I fou ja Déu i Història en trama de gramàtica" ("Color de gust de poma, 1"). Boixeda ha deixat de ser un poeta jove. El consell del Virgili del títol és contraproduent: aconsella el suïcidi a un "poeta" que, no sabem per què, no apareix entre comes. Aquest "ves" cal relacionar-lo amb el "vine" amb què acabava "Color de gust de poma, 0". També Empèdocles es llançà al volcà. L'infern és descrit casolanament: riu-petroli, fer-se el mort (picaresca també de certs herois), bitllet complet. La destrucció del jo comporta la destrucció de la Història. La vida "picada" com a tabac apareixerà al poema posterior "Me'n ric per no plorar", amb el qual aquest text, "Virgili guia el jove poeta", dialoga.

Entre aquests dos textos acabats d'esmentar apareix el poema "Poètica (una de tantes)". El títol és irònic. El text és circular, va de "branques" a "branca". Té una estructura ausiasmarquiana: "Com un" (v.1), "com qui" (v.5) i "Així" (v. 9), tots tres elements a inici de vers. L'arbre protagonista, correlat objectiu de les persones, o del jo líric, o del poeta, és comparat ja irònicament amb un "clivell", amb una ferida, concepte fonamental en el llibre. Potser és l'arbre del coneixement, que llegíem a "Història d'un mico gramàtic explicada per ell mateix". L'arbre intenta com el diable "temptar" el cel; el cel sembla líquid perquè volen "pescar-lo", tal vegada sorprendre'l. El pescador amb el poema-arbre-canya és pescat. Volen ser originals (com tot poeta jove, és clar) però fracassen: esdevenen una imitació. No cal dir que la idea platònica és ací. La "volta del cel" apareixerà al poema "De fingir-me així"; com un cicle vital, com el cicle hidrològic que trobarem més avall. La idea del fingiment ja apareixia en el "fent-te mort per fumador" del poema anterior, "Virgili guia el jove poeta". La idea del "propi pes" tornarà després. El verb "doblega" remet al doble, a la imitació - a la "fressa" o disfressa d'un ocell - i remet de nou al mirall, al líquid, idea que es reprendrà al text "El dia que és dins la nit, 6". Al v.8 apareix una sinestèsia: "I ja és això: arpegen llum." La imatge és bonica: les branques-persones s'animalitzen, "arpegen" (tacte), freguen amb la música d'una arpa (oïda) o amb les urpes "llum" (vista). La llum o el llum? El pols o la pols, com el títol del llibre? En la segona part de la comparació ausiasmarquiana no se'ns desvetlla el misteri, ans se'ns complica. En lloc de les branques baixem al "tronc"; aquest també ha fracassat en petjar, en caminar l'ideal, no del cel, sinó de l'horitzó (potser terme real de "la volta del cel"). Els anells són marques temporals. El cel tronc és verge, no ha estat resseguit ni atés. El joc fressat/fressa és magnífic. L'arbre potser és carnívor, és un cuc, que aspirar a "fressar" o devorar el cel/horitzó/infinit. Recordem els remordiments - automossecs - del poema del "Tot pot ser". El "fruit" de "llum" que el simi/mico aconseguia al poema inicial de secció no és entomat ací. El "fruit de tot plegat", tot plegat està l'arbre pel massa pes de les branques, maduríssimes. I el poema acaba amb una lítote: "no ret sinó" . La "fressa" és plurisemàntica: pot ser el soroll (no una veu pròpia) continuat - potser la "remor d'aigua" del text "Tot pot ser"; l'ocell canta desagradablement i s'equivoca (un anti-Llull) o els cucs de seda que mengen; pot ser també la petjada d'un ocell histèric o esgotat; i potser també la disfressa fallida d'un ocell que prompte serà devorat per equivocar-se de branca. Potser l'ocell és anellat i no sap tornar a casa, al colomer. Suposem que la (dis)fressa remet al poeta fingidor de Pessoa.

A "Me'n ric per no plorar" tornem al tema de "Virgili guia el jove poeta". El text consta de dos sextets de decasíl·labs. El jo líric/poeta és autosuficent, ara, ja no té Virgili. Trobarà "la llum"  - és la del "migdia" com la del "mico gramàtic"?- o el poema perfecte (ja vorem més avall que serà la filla del poeta), la "veritat" gràcies al seu propi sacrifici o "combustible"? Ens sona al poema de Nietzsche: soc el ciri i creme alhora. "Diu que diu" és com un conte, o un fake news per assolir "la veritat". La veritat és més prosaica i dura: "jo només sé" que sembla que, com a "Pare ancià", hi ha algú patint i fa patir ("fets misto") la família. És l'avi, el pare, el "més alt de tots" en l'arbre genealògic? La primera estrofa acaba amb una interrogació retòrica: "¿Deu ser que l'ha d'encendre algú, l'espelma?"  No hi ha contestació i al vers final del text també hi ha un altre misteri: "Jo només sé que ara et demano foc." Com veiem, es torna a repetir el verb en anàfora. Tornem a "Me'n ric per no plorar". La segona estrofa reprén la imatge de la vida feta tabac (o misto): pipades, senyals de fum, prendre la vida amb "paper de fumar" (potser és tindre "la pell fina" com llegíem a "Història d'un mico gramàtic contada per ell mateix"). Per ell mateix, és a dir, som sols. La interrogació retòrica sona a Celan per l'aire blau i el fum de "Fuga de mort": "Ser el ball que es fon amb l'aire blau"; les branques es mouen (vg, "Hores salvades, 2"), la sinestèsia és servida (ball/fon/blau). El ball, l’arpa del poema anterior  ("Poètica (una de tantes)") es fon i, per tant, desapareix. L'ànima, la llum del ciri tremola, balla, dins de la llum del cel. És el cel el terme real (?) de "l'aire blau"? Aquesta fusió, anunciada als versos inicials, és mística i positiva, comporta la destrucció  o la salvació? En tot cas, el poema acaba de nou amb un vers "terrafermista": "Jo només sé que ara et demano foc." No sabem qui és aquest tu final de "Me'n ric per no plorar" com tampoc sabem qui parla a la fi de  "De fingir-me així".  Es suïcida finalment el "jove poeta"?

El poema "Una postal d'estiu" és un glop d'aire fresc. Veieu el vídeo al bloc de Boixeda. Una octava de decasíl·labs rimats en consonant (ABABABCC). En certa manera destensa els suïcidis o falsos suïcidis amb què acabaven "Virgili guia el jove poeta" i "Me'n ric per no plorar".

El "Manifest" recupera el "cel obert" del poema "Color de gust de poema, 7". "Manifest" consta de 3 quartets d'octosíl·labs rimats (ABABCDCDEFEF; joc riu/riu). La primera estrofa és un fals misteri: pel celobert s'observa que dia sí, dia també  ve el capvespre, que ens acosta a la mort, a la cripta: "que un dia més, un dia menys". La segona estrofa sembla que és pronunciada per l'esclat (de colors, crits , rajos de tempesta com vorem més avall) de l'horabaixa personificada. No entenem molt bé l'estrofa: "No sagna l'ara quan travessa". "L'ara" - present o altar - és el subjecte o el CD? De sobte ací sí que "el llenguatge s'encripta". És l'"edat de la ferida", metàfora pot ser del temps viral o de les persones, qui "sagna"; aquestes cerquen "no trobar-se feta" (realitzada, materialitzada), als peus de l'ara que trepitja. És perillós. No entenem. La imatge de la ferida causada per la botella trencada que duia un missatge en una platja, i que apareixerà al poema següent anomenat "El net de Polifem visita Ítaca". Ací, però, trobem la ferida a l'ara, al present o a l'altar: ""als peus de l'ara que trepitja"". A la tercera estrofa sembla que trobem qui enunciava la segona estrofa. Ho deia o ho cantava tothom líquid, que es llancen com en tants poemes de la secció: el trenc (d'alba? de la ferida?)  que en metàfora esdevé riu, el cel plovent (veieu "Tot pot ser") i l'infant, feliç, que salta els tolls i diu, perdó, "riu": "la gràcia és ser terrafermista". És a dir, no fondre's en el líquid, restar en terra ferma; no morir, no petjar l'altar?

"El net de Polifem visita Ítaca" consta, en descendent, d'un quintet, un quartet i un tercet, tots de decasíl·labs amb una rima lleu en assonant. Se'ns desciru de nou, com al text "Generacions", l'arribada d'un missatge de botella a la platja i la posterior ferida al peu del tu que el trepitja; del metonímic "peu de platja" al "peu" real. En l'encavallament del v.3/4 ve la sorpresa, ja que apareix el fet de fixar unes abstractes "condicions de lectura", fet que tornarà a aparéixer més avall del llibre, al poema "L'original al traductor". La imatge de les ones marines i les línies versals són clares. Les "generacions" són les onades. Boixeda esdevé pare: abunden les generacions i els arbres genealògics. Llegir l'escrit anterior a tu, fins i tot llegint-ho malament (amb el peu), produïx dubtes i naixen les interrogacions monoversals de la segona estrofa i en l'estrofa darrera el dolor simbolitzat en una rosa-ferida de ningú (via Celan i Homer, com confessa Boixeda al seu bloc). Les preguntes són molt interessants. La primera recupera el verb "empassar" que havia aparegut ja al text "Tot pot ser" on llegíem: "¿Qui, pensant-me, se m'empassa?". La imatge del "cavar" recorda al poema inicial de La rosa de ningú recentment traduït per Arnau Pons. "Cava"  és una paronomàsia de "clava", mot anterior del poema. S'empassa el cava? Qui és el subjecte de "Cava"? És elidit - com tots en la mort - o és "la tomba"? En aquest cas la imatge és molt potent: la tomba no cavada sinó que cava. La "tomba" dominava la fi del poema "Color de gust de poma, 7". Tornem al poema. No sabem tampoc qui és el "qui"; sembla un nàufrag, però també trobem ambiguament que no sabem si ell engul mar o el mar l'engul. La "tomba" o el nàufrag o l''acte d'empassar-se el mortal Cronos, el temps, l'onada, el Leteu, no ennuega sinó ue "diu". El que "diu" és una notícia per a tothom, per a la missa, tan important que és "el no-res". Ara bé, podria ser l'ens parlant el "no-res", i ens advertix que allò (la tomba? el naufragi la mort?) és el que ens espera a tots. Els dos versos següents podrien ser CDs del verb "diu": "¿La lluita que el mirall del mar oculta?"; potser aquest vera,  al·literat de literals, una metàfora en absència (B) de la vida o de la sobrevivència? Lluitar contra l'empassar-se'n de l'edat i del temps? La paradoxa és servida: "el mirall [...] oculta". El misteri també: "ens concer[/]neix" la mort però se'ns oculta. El mirall miralleja, és un miratge, com la literatura i les seues ones-línies enfront de la mort. És la cara oculta de l'espill. La darrera interrogació és una metàfora A és B: "¿Que ser feliç és la llur venjança?" És a dir, la lluita està perduda; les condicions són clares, són escrites i fixades: ens morirem. Davant la derrota, cal el carpe diem? En la tercera estrofa es tanca el parèntesi o monòleg interior i el tu actua. La sang, que sí s'explicitava al text "Generacions" és metonimitzada per "El seu borboll". Si abans el "no-res" deia, ara és "ningú" qui diu: "No soc ningú, ¿ i qui ets tu?" Naix la rima i acaba el poema. Ulisses amenaçat per Posidó, que vol "empassar-se'l".

IV o "Treure a curar l'alegria"

A la secció "Treure a curar l'alegria" trobem el Boixeda més accessible per humà. El jo de Boixeda ha esdevingut pare i es pregunta si encara continuarà sent jo. El títol de secció és paradoxal, ja que associa l'alegria ("content") amb la ferida ("la nafra"). Els "cops" del vers inicial de la secció, és clar, del ribià "Prop del savatge cor", esdevé no només "vegades" sinó "violència" a la fi del poema ("la nafra al pit"). A curar, que li done l'aire, a destapar la tirita o la bena (dels ulls).

El poema rimat d'octosíl·labs "Prop del salvatge cor" (ABBA CDDC EE) cal relacionar-lo amb la fi de secció; potser estimar, bategar, posicionar-se prop de les "coses fútils i estimades" siga una manera d'estar i potser ser "a primera línia d'eternitat", com llegim al poema final de secció, anomenat "Les abelles i l'invisible". El solipsisme inevitable del jo i "l'eco del meu pensar" es conhorta així malgrat que sap que el canal està tallat, i que eixe fàtic "Hola" obtindrà "tot l'eco/ dels homes càpiga en la no resposta." En altres poemes tracta el concepte d'imitació (platònica) i de la no-originalitat en altres llibres. Tornem al poema "Prop del salvatge cor". Als v.2/4 tenim un exemple paradigmàtic i bell d'hipèrbaton; inclou també una sinestèsia bonica ("fosca [...] parpellejant"), una metonímia paradoxal ("al cor de la fosca"; més avall "les paraules/ del silenci"), la rima interna ("sang, parpellejant") i una al·literació de laterals. La idea de la sang com a missatge i del cor com  a corretja de transmissió hereditària domina Pols. Al penúltim vers Boixeda no vol desfer l'ambigüitat amb una a (per al CD) i no sabem si el subjecte és el temps o la nafra.

El poema "Hores salvades" inclou 3 poemes - també "Filla, any zero"- , en aquest cas de decasíl·labs blancs. El títol recorda a Vinyoli.  Es mostra un exemple d'infantesa, de joventut i potser d'actualitat. Passem de l'impersonal d'inici de l'1 ("Es té") al jo (repetit tres vegades) del 3. Només es pot salvar el "passat" (vg. el poema "La mort i la paraula"). El text 1 és una mostra, "un botó", un exemple de "record ofert". Ben treballada l'associació de la vida com un casino: valor-moneda-encunyar- a fons perdut- taxa; cal relacionar-la amb el "bitllet complet" a "Virgili guia el jove poeta". Hi ha com un missatge subreptici cristià: fer les paus (front a l'ull per ull)  per assolir l'eternitat (vegeu també altres seccions i "Les abelles i l'invisible"). A l'estrofa inicial narrativa li seguix el comentari. "¿El nen que fou mirant de ser-me encara?"  Els poemes 1 i 2 respiren semblant: una octava i un sextet iniciat amb una interrogació retòrica. La reflexió és interessant: "L'eternitat és ara - pro la taxa/ el temps -"

Al poema narratiu 2 d'"Hores salvades" el jo i un amic fan "el xicalla" (vg. també "Una postal d'estiu"), rebels ("dos que als museus no entenen No tocar."), eterns en la seua anècdota també "llampant" (com la de l'1), "ràpida" amb el polisíndeton de la i. I el joc veure/mirar, el "baixar al carrer" de Sarsanedas i el "tal com raja" de Maragall (el poema de la joventut i els núvols: "cabrioles, balls i càntics."); la renovació impossible del següent poema, el 3 d' "Hores salvades"). La imatge quasi final és bonica: "Sota la pluja, exprimint-ne el suc,/ ens vernissem d'eternitat." El "vernís" com el "sospir" final (o era una ranera) del poema "Prop del salvatge cor" són momentanis, superficials. El trencament de la catarsi arriba a la fi i els dos protagonistes pugen al carrer.  No "importa" si el gest és improvisat o arbitrari, si eren conscients o no de la provocació.

El poema 3 d'"Hores salvades", un altre poema de pluja com el 2, és dominat de nou pel jo, com el poema 1, després del nosaltres del poema 2. El jo, com un profeta, s'afirma dient tres cops "jo dic". Sabem que Boixeda viu a Sevilla. El jo repeteix dues vegades el "No ho sé", que emmarca el sí que sé del mig. La pluja divinal apareixia a la fi de "Color de gust de poma, 2": "I veure el cel com cau fet pluja fina/ i es planta en el mirall del fang del viure." També en el poema trobem el verb "plantar-se entre els homes". Les imatges de la Setmana Santa sevillana són reals, no blasfemes; s'acumulen les descripcions en polisíndeton:  el metonímic "un baf de gent", el metafòric alcohol ("bars fets catedral de pompa") etc... El fang, matèria primera d'Adam (vegeu la secció primera), és bufat no per Déu, sinó pel seus fills, els feligresos, "amb renovat enfocament"; és un canvi "per fotre el pare (ja se sap,/ la joventut)". Més avall, però, el jo dirà, nou o no, "Plou fang i tot és gual"; fixeu-vos en la rima interna. Ens agrada la fi de l'enumeració descriptiva de les processons: "els sants de fusta i jo mirant els arbres..."; potser el jo sofrix pel futur, pel taüt i el seu perpetuum moble; veieu el poema "Pare ancià". Molt interessant la fi: "és deu fet home, no acabar d'aprendre'n." El pronom feble és ambigu: aprendre del fet de ser Crist, aprendre d'aquest? Torna Crist a la Creu? La circularitat de la pluja de fang - matèria humana i adàmica - encercla el poema i la vida.

El poema "Dejà-vu" és d'alexandrins. Sobre l'horitzó i la situació cel/terra, llegiu més avall. L'horitzó és comparat amb un "pergamí"; allò que porta "escrit" potser és el destí i és molt negatiu, apocalíptic: anuncia una mala nova, que paradoxalment "l'enlloc a tot arreu".  Hi ha una paradoxa més brillant: al caire de la successió dia/nit, llegim "i tot es repeteix/ i res no torna." Hem abandonat ja el "tot és igual" del poema anterior. El "pas" del temps i de la vida, un dels isòtops del llibre permet reflexionar sobre l'evolució i la relació especular del jo passat i el jo futur: "he arribat/ a ser el futur que parla al nen que vaig ser un dia:/ mirant de ser-lo encara. [...] Qui sap si és el nen que vaig ser,/ qui em parla del futur: mirant de ser-me encara." Aquest darrer havia aparegut ja a "Hores salvades, 1". Es pot aprendre de la vida, de l'experiència, es pot ensenyar els altres, els fills i les filles  (el professorat podem?)  si no sabem, si no tenim certeses?: "crec saber", "em penso que sé, / però - cal reconèixer-ho - tampoc entenc del tot". Si a la fi del poema anterior "Hores salvades,3" no acabàvem d'"aprendre" - quan érem fills-deixebles - ara tampoc acabem "d'entendre". El dubte ens fa humans, és, "significa" ser viu. L'única seguretat és descartianament - com cantava Raimon - l'arrelament del dubte del jo. L'única certesa sembla ser "un futur buit". El poema , el "somieg" encercla circularment el poema ja que cal relacionar-lo amb el "miratge" del verb inicial. El joc ple /buit el tenim a la pàg. 69, 72, 76, 77 i 86. "Impostura", "il.lusió", perogrullades... Molt bo el vers següent: "¿Fins on un vers manté la veritat a ratlla?" El tema de la "veritat" també sovinteja a Pols.  El "Dejà-vu" del títol remet al repetit-que-no torna; el "Pare ancià" sí que torna potser a ser de nou infant. La psicologia ( i Sartre segons el bloc de Boixeda) diu que "un home és el que fa amb el que han fet amb ell" (dins "Filla, any zero, 1").

Contraposats a llibre obert el díptic "Pare ancià" i "Bebè estrella". Si al poema "Dejà-vu" la vida passava "per l'esquena" (per això anava ja "gepic") del jo, al text "Pare ancià" l'horitzó "ataca per l'esquena". Aquet text insistix en la idea de la transfusió, millor dit, transmissió de la sang que amara tot el llibre i que en aquest cas encercla el poema. El joc d’oposats és senzill: "aparcat/cavalcant", "dòcil, endins/western", "absort/miro" etc... La mirada perduda del pare decrèpit s'oposa a la de l'infant ("el ulls perduts en l'ara") del text "Filla, any zero, 2". Mentre que la filla nounata té "vocació de futur", és clar, el pare patix la tautologia: "fet suma del passat i del que es perd". Boixeda explicita l'antítesi en quiasme "els minuts lents, volant els anys". Tot "western" que viu del "record" és "crepuscular". La imatge del pare és descrita com un dels "sants de fusta" del poema "Hores salvades, 3", però ací ja és "fet misto" (com anunciava a "Me'n ric per no plorar"). El jo quan és pare, com un "mico" puja en l'arbre genealògic, potser és menys "terrafermista" i això, és clar, dona vertigen. És curiós que l'adjectiu "dòcil" s'aplique negativament: ací al pare malalt i a "Ícar" llegim "dòcil caure".  El final del poema "Pare ancià" és circular ja que recupera l'ofici de fuster (com el de sant Josep) i introduïx una imatge preciosa: em recorda el cor de Jesús que en una capsa passaven per les cases del meu poble.  El poema de decasíl·labs blancs, comença amb un octosíl·lab i inclou dos dodecasíl·labs que prompte "tornen" i deixen pas al decasíl·lab.

Al poema "Bebè estrella" ja no hi ha, com al "miratge" de l'inici de "Dejà-vu" una unió possible entre terra i cel. Al "dins" del moble de la fi del poema "Pare ancià" ara trobem el "buit" ontològic. El cel i la terra (la salvació, si voleu) és "temptejada" per l'horitzó infructuosament a "De fingir-me així", hi ha un "miratge" tocant-se (com a la Capella Sixtina) a "Dejà-vu" i de nou ara, a "Bebè estrella", la unió no és possible. La imatge de la vulva des de l'alba (el quadre de Courbet) a la cita de Ferrater (cel menstruant) al crepuscle. Al mig, una tercera persona tocant no la porta sinó el "pestell" del cel: ben tancat està! "L'arc de la vida" ja havia aparegut al text "De fingir-me així". No és fins la fi que apareix una persona: “Destre, porta la nit cap al teu sempre."; la rima interna és clara; no tant saber si el "porta" és imperatiu o no. 

El poema "Filla, any zero" té tres parts  - joc del zero, 1, zero, 2, i zero,3 - descendents pel que fa al còmput sil·làbic (el primer és de 7+7, el segon de decasíl·labs i el tercer d'hexasíl·labs). Trobem que l'"ets" venç al "no ets" en el cas de la filla, però en el cas del jo continua en el seu mar de dubtes (dir/callar); no troba el seu lloc en la vida, o bé aquesta no acaba de posar-lo al seu lloc. El joc amb la "vida incomparable" i amb el "dona" (verb o substantiu) és fàcil. La paradoxa "indefensió indestructible" ens recorda el "nu mais incassable" d'Aragon. És molt interessant la designació com a "poema perfecte" a la filla; en la seua innocència i ignorància, es deixa fer i el seu present (ara com a adverbi i potser com a altar) en certa manera li correspon. Ara bé, què passarà quan la filla siga "un cop escrit", és a dir, quan aprenga a parlar/pensar, i sàpiga que es morirà ("aprendre a ser sospir" i sobretot el poema 3 de "Filla, any zero"); l'important és un "cop" escrit. La nostàlgia de "quan no era"? La "bellesa maldestra" cal oposar-la al "Destre" que no sabem molt bé qui és del vers final de "Bebè estrella": "Destre, porta la nit cap al teu sempre." L'expressió "matar mosques" potser és real i fa referència a l'avorriment o falta de feina (vegeu el vers segon de "Color de gust de poema, 0"). No entenem el vers següent: "que es dona/ a no poder sinó ser el fet de viure"; és agramatical (Fet i fet, al seu bloc l'autor ja diu que dit vers potser caldria que digués així: a no poder ser més que el fet de viure"). Al poema 3, pare i filla gesticulen; ens sembla preciós el vers "El seu petit excés/ em cal." I en general també el final del poema: aferrar-se i després el contrari, deixar-les.

El cementeri marí de Valéry bat, millor, dit, zumzeja rere el text "Les abelles i l'invisible", que enllaça amb el salut de la filla del poema anterior ("saluda amb les mans/ el que es veu i el que no"); en lloc de les mosques (vegeu el poema anterior i el "tots serem les mosques" de "Filla, any zero", 3) de la mort, tenim les abelles en la metàfora B d'A "al rusc florit de nínxols". Domina la tercera persona.  Cal destacar el treball de Boixeda amb el verb florir en el sentit de flor però també de descomposició: "al moll tot lo florit s'embarca a treure flor", dins "Clar de lluna" (vegeu també la pàg.74). Un poema lluminós i luctuós, de "dissabte assolellat". És ple el cementeri, un dissabte de juny? El verb es (gran) reserva per al final, com el moscatell de les postres: "canten la mel dels dies.", és a dir, canten en sinestèsia el que llu i fuig. La imatge de "tres gandules de platja/ desplegades i buides", com a tres parques, al cementeri és boníssima. Boixeda al seu bloc diu que la va vore a Huelva.

V o "L'eternitat, etcètera"

El títol de la secció és paradoxal. Molt més que L'eternitat i un dia d'Angelopoulos. El primer poema es diu "Pedra de cor d'aigua" i el darrer, perdut el cor, "L'aigua."

"Pedra de cor d'aigua" inclou decasíl·labs en estrofes descendents, com als poemes successius. Al poema "Englantina d'hort" apareix Montserrat i la "pedra de cor". El text comença amb una altra "pluja" com en poemes anteriors. Aquesta sembla d'aigua. Verlaine deia que es plou sobre el cor, però ací tenim "la infància". Com sempre en Pols el verb fer esdevé metafòric: "el cel, que es planta i es fa riu, meandre/ i fruita, el cel, en l'ara que el contempla". Al poema "Bebè estrella" el cel contemplava la criatura. La lectura és ambigua: "es planta" vol dir es nega, es rebel·la perquè "es buida"; veieu la segona estrofa de "Filla, any zero, 2". El "cicle hidrològic" del poema "Aigua" queda resumit així: riu, meandre i fruita; aquesta darrera és un substantiu o un verb? Llegiríem en aquesta segona lectura: el cel fruita en l'ara. L'ara - el present o bé l'altar - es personifica i "contempla" místicament potser. O bé hem de llegir el cel [es buida] en l'ara i es buida en l'estuari. Podem llegir també "i [hi ha] una posta en esclat [...] avall a poc a poc en l'estuari". El riu o és el sol qui desemboca, qui es pon? El vita flumen és treballat a fons. La cita de Pavese és clara: "Vindrà la mor/ i els ulls, ja plens de cel, seran el mar."; que és el morir (diria Manrique, vg. bloc de Boixeda) o el ressuscitar. Caldria en la segona lectura valorar el pas de "es buida / el cel" a "ja plens de sal". La circularitat també torna amb el vers final "I plou". En les dues estrofes finals, més breus, passem del líquid celeste a la llàgrima; aquesta s'evapora amb el sol i resta la sal, és a dir, la pedra de cor d'aigua. És inevitable el poema de Rimbaud sobre què és l'eternitat. Del calor del vapor passem a la "frescor de la ferida"; vol dir que és recent? El vapor remet a la màquina de vapor, al tren que s'oposa a la transhumància del ramat; Anglaterra vs Castella. La rima interna acompanya el blanc de la sal associat al de la llana associada al cotó-en-pèl del núvol. 

Dins del moviment descendent trobem el text següent, "Ícar" i també trobem un "descendint" al poema "L'original al traductor". Dues estrofes descendents d'octosíl·labs  rimats (ABABCC). La quarteta inicial se'ns descriu la caiguda el personatge mitològic en paral·lelisme i iteració. El propi pes és la lògica de la gravetat; el pes del cel l'havíem trobat a "Tot pot ser" i reapareixerà en altres textos.  Els mots també pesen. Qui parla als dos apariats finals? Ja hem esmentat més amunt l'associació "dòcil" amb la caiguda. Paradoxalment és la mort, metonimitzada en "taüt", dolça? L'altura del taüt no és molta, potser fins i tot negativa. "Diré el que em fuig", deia Ferrater.

"I si" té també dues estrofes d'octosíl·labs, només, però, amb una rima assonant a la fi. El títol és l'anàfora inicial de cada estrofa. La primera estrofa s'obri i es tanca, circularment així:  passem de la possibilitat "I si no és el món sinó Déu/ que es vol morir" a l'afirmació "que és Déu que es vol morir i no en sap." La metàfora i la lítote del v.1 és clar. L'expressió popular "i que no passi res" és comuna, mentre que l'expressió "que passe el món" en lloc "que passe el temps" és interessant. El món seguirà girant quan no siguem nosaltres; amb nosaltres desapareixerà també com "un dels nostres", també Déu? El vers final és rotund i bell.

El poema de títol irònic "Englantina d'or" no ho és. La "pàtria" d'Aribau serà suggerida amb el "vagit" del text final de Pols; recordem que Boixeda fa anys que viu fora de Catalunya i que per a ell, escriptor, són importantíssimes les "paraules" malgrat que volen i se les enduu el vent. Passem d'una exegesi tòpica i molt sòlida del concepte pàtria (pedra, massís, cristal·litzat, en[/]roqui) a una descripció aèria, gasosa, però igual d'important; al mig, com sempre en Boixeda, la reflexió, eixe "cim pensamenter".

Després d'uns versos inicials metafòrics (B1, A,/ B2) i d'una invocació ("oh pàtria") el v.4 obri el dubte i sembla sunyolià: "però ¿des de quin on és el nostre lloc?" Boixeda introduïx la seua bateria d'interrogacions, símils, metàfores, antítesis i paradoxes (caber enlloc; família vs amistat), desitjos (tres "que" + subjuntiu) seguits de matisacions (buit, no tant el buit) i, és clar, lítotes ("No tant el buit sinó" i "No el vol sinó"). Sintàcticament cal assenyalar els hipèrbata dels v.11/13; inclouen també una falsa adynata. Hi ha una certa rima interna i externa als 3 primers versos i al penúltim; als primers domina l'al·literació lateral combinada amb oclusiva i a la fi la lateral amb la sibilant: del magma solidificant-se al vol bufat. El text és de decasíl·labs.

Al text "L'original al traductor" continua la fi del poema anterior amb el desig aeri de romandre i transformar-se paradoxalment (joc tu/jo final) en les paraules ("el tou/ d'aquesta meva llengua") d'altri. Les "condicions de lectura" havien aparegut ja a "Nel Mezzo del cammin de nostra vita". La imatge final dels "incendis del temps" és bonica, com també ho era l'eròtica "entorxats al cor de l'o/ïda". El joc en anàfora i quiasme sinestèsic dels v.3/4 també és interessant.  També el jocs de paraules paronomàsics "o/ïda" i "des/cendre"-brases.

Podeu jugar a "Nueva gramàtica" a la intertextualitat, a descobrir les paraules de tants morts il·lustres. És un poema polític que continua en certa manera la reflexió al voltant de l'exili de l'oda d' Aribau. És un poema filosòfic i la "veritat" és un "fantasma" creat per qui venç.

El poema "Èdip respon a l'Esfinx" és pseudonaïf i cristològic. Les estrofes s'escurcen (tres quartetes), i les síl·labes  per vers (8+8+6+6) i els versos també, com si fora un poema infantil; també s'inclou en aquest to (diminitiu com "nuvolet") una certa rima cap a la fi. Qui crida a l'inici del text pot ser Èdip però també Crist a la creu i les persones davant la mort. Les metonímies corporals són abundants. L'associació mort/infantesa ja havia aparegut a la fi del text "I si" i la idea del fer-se de nit i/o de dia al poema 0 (després a la secció final també).

Amb els magnífics poemes consecutius "Babel" i "L'aigua" s'acaba la secció V. Recuperen la narrativitat i també la isometria, ja que el primer inclou decasíl·labs i el segon alexandrins. A "Babel" es reprèn els versos finals, bonics, del poema anterior, és a dir, "Èdip respon a l'Esfinx". Si allí, les estrelles esperançadorament sobreviuen a la mort, ací a "Babel" s'imposa de nou el silenci de Déu de la creu cristiana. Ara bé, el silenci és actiu, no paralitzant i creatiu i se'ns narra amb quasi una llarga estrofa amb polisídeton una mena de resurrecció. Rere la condemna de Babel, "blasfems d'omnipotència", els fets Pols van "mirant de fer" literatura.  Paradoxalment rere Babel el silenci esdevé una "llengua franca" per a l'ésser social i lingüístic ("fets paraula", desanimal) que és la persona; la imatge és molt bonica i potser es relacionaria amb la "runa" (llengua) germànica. Torna Boixeda a treballar el binomi sang/cor/llengua - no debades ha estat pare - i ara la novetat és que la sang s'injecta des de dalt, des del cel. La imatge crepuscular o d'alba té sovint un color sanguini. El joc iteratiu del penúltim vers és clar. Les paradoxes al voltant del cel impossible són eficients: "que no pot ser", "el pes del buit" - que bonic! - "corona" Crist i les persones. El poema "Babel" acaba amb un vers meravellós i una altra paradoxa; cerqueu-lo i la trobareu.

El poema "L'aigua" té un to clàssic. El jo es fa eròticament riu i pare amb la metàfora i l'al·legoria del "cicle hidrològic". Boixeda juga amb "pastar fang" i ho enllaça amb l'alé de l'argila adàmica. El jo líric no només pregunta o es queda en els "i si" (recordem un títol de poema anterior) sinó que "fa" amb l'"així". Les preguntes retòriques sobre "els vius" i "els morts" en paral·lelisme tenen resposta: "perquè" tota vita flumen dona a la mar. Les referències a Pavese i a la poesia "pura" de "Riba" són clares. El fet d'excavar a l'inici del poema sembla celanià. El mot "final" ja a apareixia a la fi del text anterior, "Babel", i ací, a "L'aigua", esperançadorament (cristianament) el succeïx el mot "començament", però, de sobte, ai las, arriba un "de perdre's", no un tornar a començar com llegíem a la fi del poema "0".

 

VI o "Dels mons la polsinera"

La secció final de Pols consta de dos poemes de títol invertit: "La nit que és dins el dia" i "El dia que és dins la nit"; hi ha esperança final? Sembla que sí i creiem que és lligada a la idea de la circularitat (horària, hidrològica etc...). Una expressió semblant dia/nit havia aparegut al poema 0 (també el concepte potser foixià "veure-hi clar") i també al text final de la secció anterior i també és circular l'estructura del text "La nit que és dins el dia".

Aquest poema lliga, com ja hem dit, amb el text 0 i consta d'alexandrins la majoria blancs. És un text excel·lent, sobretot el seu apartat 1, perquè la reflexió moral es combina perfectament amb el treball retòric i imatgístic. Hi trobem un jo líric madur, a punta de dia, que reflexiona, transformat en Atlant o en Èdip, sobre la seua vida repetitiva i pesada, anomenada metafòricament i en anàfora "cel blanc de la pàgina", i arriba a la conclusió que els problemes no tenen solució però tampoc "remei"; i que són els més xicotets qui paradoxalment el superen. Les imatges són potents i molt ben treballades: el negre unix la tinta i la nit, el petroli i l'asfalt, el "crepuscle" vital i literari de l'estrella del jo líric i el seu viure estrellat en aquella carretera asfaltada que, ai las, costa tant de recórrer. L'escriptura inicial que aspira a eterna acaba per esdevindre a la fi del text una lectura en braille orgànica i dolorosa d'aquell fracassar millor que deia Beckett.

A l'escatològic text 2 de "La nit que és dins el dia" Boixeda, com diu al seu bloc, recupera una de les seues escenes preferides: el fet de beure sol una copa al bar. El xoc cercat amb el to metafísic del poema anterior és cercat i reeixit. La reflexió pregona continua, però, intacta; ara gira amb molta gràcia - tret molt boixedià - al voltant de la fi del món encarnada en el desglaç extern i intern ecologista d'uns glaçons-daus mallarmeans. Què és el que queda al soll del cafè, perdó, de la copa: la fi o l'inici del cicle hidrològic? El jo, com a bon borratxo, acaba parlant sol.

El segon poema s'anomena "El dia que és dins la nit" i consta de 8 poemes descendents: del 8 a l'1. És un gran poema, on Boixeda recupera la reflexió sobre el "lloc" que ocupa o no li queda més remei que ocupar al jo líric: "la immensa soledat/ d'ocupar un lloc". El lloc és el de la mirada cap a un cel "sense resposta" on tanmateix brilla la "llum morta" - com a vivent - de les estrelles o del que "abans/ en deien ànima". Els poemes són més breus i amb menys càrrega retòrica i el  to del poema sembla més assequible conceptualment. El llibre acaba amb un esperançat nosaltres, que en certa manera supera el poema "0" inicial de Pols, i que afirma paradoxalment: ""Junts serem la nit"".

En conclusió, Pols és un gran llibre de Boixeda. No vos el perdeu.   

Pere Císcar, 26/12/2025